Ir77

La història diu que Thomas Alva Edison va ser el primer en inventar un aparell capaç de grabar i reproduir sons: el fonògraf.  Tot hi això 100 anys desprès de la seva patent s’ha descobert a Estats Units una grabació realitzada el 1860, 17 anys abans de l’invent de Edison.

Segons va publicar ” The New York Times”, la primera grabació va ser una petita estrofa de una cançò popular francesa, Au clair de la lune. 

La grabació tan sols dura 10 segons i va ser descoberta a principis de març en un arxiu de París per un gup d’historiadors d’Estats Units especialitzats en música. Segons han estudiat, va ser realitzada el 9 d’abril de 1860 en un fonoautògraf, una tecnología ideada per registrar sons, però no per reproduïrlos després, per tant, l’invent de Edison segueix sent millor.

Un grup de científics del Lawrence Berkeley National Laboratory de la Universitat de Berkeley ( California ) ha aconseguit traslladar els gargots dibuixats per el fonoautògaf. El fet és que, el tipògraf francès Édouard- Léon de Martinville, no va tenir mai la intenció de reproduïr els sons grabats per el seu invent sino que era estudiar la grafologia que els sons dibuixaven en el paper.

El líder del grup de historiadors que ha descobert la grabació de Scott de Martinville, David Giovannoni ho ha presentat en la conferència anual que la Association fot Recorded Sound Collectiobs celebra aquests dies en la californiana Universitat deStanford. Giovannoni ha definit la audició com si un fantasma estiguès centant per tu.

Es vol crear un programa de recerca per internet on tots els investigadors i científics d’arreu del món puguin comentar i formar part d’un equip d’investigació via internet. Aquesta idea la va crear Todd, un científic que mentres estava en el seu viatge de lluna de mel, va pensar que li aniria molt bé poder continuar col·laborant amb la ciència via internet estès on estès. 

Aquest programa serviria per tractar problemes com, per exemple, les malalties tropicals. Aquest seria un tema molt interessant ja que en la indústria farmacèutica no interessa aprofundir-hi, ja que no obtindrien beneficis perquè les persones que ho pateixen, no disposen de recurssos necessaris per finançar aquests medicaments.

Des del meu punt de vista, crec que podria ser una gran eina de recerca ja que pemetria estudiar coses de gran interès, que els investigadors importants no se’n fan càrrec perquè igual que en el cas de la indústria farmacèutica, no hi guanyen cap benefici.

Els professors estudien una nova manera d’ensenyar la química mitjançant un “software social”. Aquest mètode consisteix en utilitzar podcasts, vodcasts, RSS, blogs i wikis per a l’ensenyança.

Es considera que seria un bon mètode, ja que qualsevol estudiant ho podria utilitzar fàcilment ja sigui per ampliar coneixaments, per si alguin dia no ha pogut assistir a classe, poder veure el contingut de la lliçó de forma senzilla i per moltes altres coses. Per poder fer-ne ús, només cal tenir a mans un ordinador, un portàtil o un i-pod.

Un inconvenient és que aleshores el nombre d’alumnes a les classes es reduiria considerablement encara que, alguns professors ja han trobat la solució a aquest problema. Consisteix en posar controls sorpresa puntuables de tant en tant en hores de classe. Així, s’asseguraria la màxima assistència possible de cada alumne interessat en aprovar l’assignatura.

Des del meu punt de vista, crec que pot ser un bon mètode perquè ajuda a l’alumne a l’hora d’estudiar. Si en algun moment no tens els apunts o te’n falta una part, només has d’anar a la web i buscar la classe d’aquell dia. Pel que fa a l’assistència a classe, trobo que és una bona opció la inclusió de controls puntuables sorpresa, ja que a més d’obligar-te a anar a la universitat, també t’obliguen a portar el temari al dia.

Poc temps endarrera era impensable que un tros de goma normal i corrent es trenqués i es recomposés per si sol. Doncs això, actualment ja és possible. Els encarregats d’eixa efemèrida són els investigadors de la Institució Educativa Superior de Física i Química Industrial  de París (França). Aquest nou tipus de goma es fabrica principalment amb àcids grassos (àcid carboxílic monopròtic present en greixos naturals i ceres) i urea (substància nitrogenada, cristal·lina, soluble, principalment element de l’orina).

Una goma estàndard pot estirar-se més que altres materials sòlids. Per crear-ne un model que quan es trenqui es repari sol, els investigadors van utilitzar diferents grups de molècules que es fusionen a través d’enllaços d’hidrogen, un tipus d’enllaç químic natural.

Les molècules associades que formen una “goma supramolecular” contenen cadenes i connexions creuades. Es poden expandir en varies vegades el seu tamany inicial i autoreparar-se quan les superfícies s’uneixen en una habitació a temperatura ambient uns minuts.

Aquesta innovació està feta amb materials tan simples i naturals com àcids grassos i urea. Un cop s’han sintetitzat està apunt pel seu processament. Té una baixa recuperació envers l’estirament i es pot deformar sota pressió, encara que, l’ajut dels ingredients principals permet obtenir una gran varietat de propietats.

Així doncs, sembla que en la ciutat de l’amor també hi ha molt bons científics i amb aquest prototip de goma ho demostren. És un gran avanç perquè d’aquesta forma moltes empreses industrials es veuran beneficiades i s’estalviaran diners, temps, ferides d’empleats i manca de producció per trencaments o canvis de gomes de màquines. Esperem que no siguin gaire cares, però em fa l’efecte que la seva vàlua serà un ull de la cara. 

Recenment, dos científics dels Estats Units han creat un nou tipus d’espectròmetre de massa que en permet l’aplicació directa a teixits orgànics, i en menys d’un segon indica la composició química de la mostra. Es podrà utilitzar en desenes d’aplicacions diferents i efectives alhora.

L’investigador Akos Vertes i el seu ajudant Peter Nemes, tots dos integrants de la universitat americana George Washington, han desenvolupat un nou detector d’elements químics que combina un làser amb un espectròmetre de massa (aparell destinat a separar els diferents isòtops d’un element) que pot utilitzar-se en aplicacions comercials, evaluació de tumors en medicina i, fins i tot, per detectar explosius amagats en equipatges.

                                                                                Espectròmetre de massa

El làser evapora la mostra del material examinat, sempre teixit orgànic, al disparar-lo directament sobre ell. Simultàniament, l’espectòmetre analitza a nivell molecular el resultat de combustió indicant en dècimes de segon quina és la seva composició química.

Vertes i Nemes afirmen que ja han provat el seu sistema per trobar droga en una mostra d’orina, detectar canvis de colors en una fulla d’una planta o buscar restes d’explosius en un bitllet d’un dòlar. Després de patentar l’aparell van reconèixer que encara no és portàtil a causa del tamany i el pes, encara que, asseguren que en un futur serà possible si se’n minimitzen els components.

En realitat aquesta màquina és la posada en marxa d’un procés conegut com a ionització mitjançant electro-esprai, un fet que li va valer el premi Novel de Química al seu descobridor, John Fhen. Així doncs, sembla que aquests dos científics americans s’han endut tot el mèrit d’aquest aparell que sembla a ser que serà molt útil en un futur proper però, hauran d’estar eternament agraïts a John Fhen que els va mostrar el camí a seguir creant el primer “nas electrònic”. 

Uns científics danesos ofereixen als metges forenses la possibilitat de saber l’edat d’una persona observant tan sols el cristal·lí de l’ull, així aquests, tindrien una nova opció a l’hora d’identificar els cadàvers, a banda de la dentadura, ja que són les úniques parts del cos que no canvien amb els anys, aquesta tècnica es podrà duu a terme d’aquí a poc temps, quan l’hagin perfeccionat del tot.

Segons la revista PLoS One una nova forma de desxifrar l’edat d’una persona pot ésser a través de l’observació del cristal·lí de l’ull. Aquesta tècnica utilitza la datació per ràdiocarboni per mesurar unes proteïnes especials que es troben en el cristal·lí que es desenvolupen en el naixement i queden invariables permanenment. Juntament amb les dents, són les úniques parts del cos humà que romanen igual tota la vida.

En els diferents assajos que s’han realitzat, els investigadors han identificat correctament l’edat de 13 persones amb un marge d’error d’un any i mig analitzant l’isòtop de carboni 14 atrapat en el cristal·lí. El metge forense de la Universitat de Copenhagen Niels Lynnerup assegura que en la medicina forense sempre s’estar investigant noves fórmules per detectar la identitat de persones mortes.

El carboni 14 s’ha emprat des de fa molt temps per datar fòssils o ossos i, posteriorment, per detectar l’edat de les persones fallides a través de l’esmalt de les dents. Per analitzar el cristal·lí, els científics danesos s’han basat en l’augment de carboni 14 en l’atmosfera que es va produir quan es van iniciar les proves nuclears. Malauradament aquests experiments van multiplicar la quantitat de carboni 14 en l’atmosfera tot i que van anar baixant gradualment fins a nivells normals. Des de llavors, han estat registrant aquests nivells anualment, proporcionant una referència per trobar la data de naixement d’una persona aparellan-t’hi el contingut de carboni atmosfèric sient el mateix que el cristal·lí de l’ull de la persona.

Segons diu Lynnerup, aquest nou mètode comporta certs avantatges. Aixecar la parpella per extreure’n cristal·lins és més senzill que extreure el fragment de dent per a una lectura precisa. ”És idèntic a una operació de cateractes”. L’únic inconvenient és que el cristal·lí desapareix el cap de pocs dies amb la descomposició humana, mentres que la dent es pot reutilitzar passats uns quants anys.

En resum, aquesta tècnica si es perfecciona pot ésser un gran avanç per la humanitat, ja que a través de la funció del carboni 14 en el cristal·lí de l’ull, es pot arribar a conèixer l’edat exacte d’una persona que hagi mor per diferents circumstàncies. Sense cap dubte, és una molt bona notícia per al món de la medicina forense.

El primer dia que el professor de tècniques de comunicació aplicades a la química ens va proposar fer un blog, quasi ningú n’havia fet mai cap. Vàrem decidir de quedar uns quants de la classe a la tarda per fer-lo junts. Al començar a registrar-nos ens demanava un nom d’usuari, ens va semblar que seria bona idea posar-nos el nom d’un element químic que s’assemblés al nostre nom real. En el meu cas el més semblant era l’ iridi i ara fare una mica de introducció sobre aquest element.

IRIDI:                                        

Fou descobert al 1803 a Londres per Smithson Thenant, formava part d’un residu de color fosc que quedava quan el platí cru era dissolt en aigua règia. Aquest residu fosc contenia tan osmi com iridi.

És un element químic de nombre atòmic 77 que es situa en el grup 9 de la taula periòdica. El seu símbol és Ir i es tracta d’un metall de transició dur, fràgil, pesat, de color blanc platejat. Sempra en aliatges d’alta resistència que poden suportar altes temperatures. És un element poc abundant.

Avui a la classe de tècniques de comunicació, hem après a redactar una notícia correctament, i de manera molt senzilla. Consisteix en respondre sis preguntes essencials que són: què, qui, com, quan, on i perquè. Un cop hem resolt aquestes qüestions, ja podem redactar la notícia. Només cal que posem la solució a aquestes preguntes d’una forma ordenada, clara i concisa. Per tant, tots aquells que us penseu que és molt complicat, proveu-ho i veureu que realment és molt senzill. Només cal agafar pràctica!!

Aquesta és la meva primera entrada al blog. Avui com que és el primer dia, faig una entrada curta ja que encara no sé ben bé de què ha de tractar. Més endavant ja aniré actualitzant.

Espero que sigui del gust de tothom i que arribeu a aprendre moltes coses amb aquest blog.